El debat ha estat molt interessant i amb un gran ventall de punts de vista sobre els conceptes que anaven sorgint. La majoria de companys/es estaven d’acord que la interculturalitat ha de formar part intrínseca de l’Educació, menys fàcil ha estat determinar com s’ha de tractar aquesta, amb quins recursos i quins materials, des d’on… Al meu entendre, el debat s’hauria d’haver situat en un marc més ampli, considerant que aquests jocs són una part d’una planificació didàctica immergida en un projecte educatiu del centre, o simplement són fruit d’una decisió benintencionada però aïllada d’en Joel. Només és, llavors, acceptable la utilització d’aquests jocs com a eina didàctica si són part d’un projecte educatiu de major abast, que n’ha preparat la comprensió i n’ha avaluat les conseqüències. La multiculturalitat no és un simplement un fet que s’accepta a base de impressions, sinó que cal un procés complex d’acceptació, comprensió i empatia. Tots hem tingut clar que els dos jocs tenen un clar i evident contingut xenòfob. En definitiva dos jocs de simulació racistes i xenòfobs. Són jocs basats en prejudicis, en una mena de consignes que a força de repetir-les són assumides per part de la població. Si assumim que la multiculturalitat és una oportunitat sens dubtes aquesta mena de jocs fomenten precisament tot el contrari. De fet el principal perill per aconseguir una societat multicultural integrada que es basi en el respecte mutu, rau en una alta proporció, en l’extensió dels prejudicis. Els prejudicis generen recel, el recel provoca temor i el temor nodreix la violència. Aquesta mena de jocs de simulació són, en conseqüència, un exponent de com es pot fomentar aquesta espiral perversa que des dels prejudicis acaba en la violència.L’ eix central el debat hauria d’ultrapassar la correcció o no de les actuacions del Joel i la Berta. Però això s’hauria de mesurar en base a l’adequació d’un projecte educatiu ben estructurat. La meva reflexió en veu alta és : existeixen les condicions reals en els postres centres per poder assolir la necessària coordinació, intercanvi d’experiències, la posada en comú, per elaborar i mantenir viu, dinàmic i en continua revisió, aquest projecte educatiu envers als canvis socials cada cop més ràpids i imprevisibles que genera la societat multicultural dels centres?És evident que les mancances ben presents als centres escolars dificulten un projecte que sigui interioritzat, assumit i, sobre tot, conegut a fons en les seves implicacions per tot el professorat. Per tant, i com a conclusió, puc deduir que una actuació individual –errada o no – és fruit massa sovint d’un projecte educatiu més aviat estàtic, burocratitzat i sense implicació profunda del professorat. Donem llavors la volta a l’argumentació: calen mitjans, espais temporals i directrius clares que generin un projecte educatiu d’interculturalitat que amari totes les activitats del centre, i que qualsevol professor –ni que sigui un interí com en Joel- conegui i assumeixi, i que per tant faci gairebé inviables les actuacions que no s’hi basin. Passem de la responsabilitat individual a la col·lectiva. Passem de l’aula com a espai d’elaboració d’estratègies personals a l’aula com una part més de l’aplicació d’un projecte debatut, consensuat, conegut i amb pautes concretes. El que volia transmetre el problema no és que els jocs de simulació proposats per en Joel siguin arriscats, el problema rau en que parteixen d’una iniciativa individual sense empara d’un projecte educatiu. Si des del centre es realitza una pedagogia intercultural sòlida, fonamentada, planificada i avaluada, fins i tot es pot considerar adient i profitós donar a conèixer aquests jocs racistes amb la finalitat de que l’alumnat conegui – i rebutgi- les visions xenòfobes que són presents dins la societat actual. Això només té però sentit i eficàcia si és producte d’un projecte pedagògic clar. Si s’usen aquesta mena de jocs, com una espècies d’experiment individual –per molt benintencionat que sigui- es pot provocar l’efecte contrari: que l’alumnat –a partir d’un llenguatge simple però per a ells ben proper -el dels jocs d’ordinador- acabi assumint allò que els mòduls defineixen com els fonaments del racisme: la concepció de la desigualtat com un fet lògic, la diferència entesa com a superioritat d’alguns sobre uns altres. Això és el veritable risc. La problemàtica no rau en allò que pretenen l’un i l’altre sinó si el camí escollit és l’adequat. Donem per fet que al centre educatiu hi conviuen gran diversitat d’alumnes de cultures diferents i per tant ens trobem, de facto, amb una situació de multiculturalitat. Llavors és necessari que el centre, el seu projecte educatiu, recolleixi objectius, estratègies i fins i tot metodologies d’educació intercultural per propiciar que la diversitat sigui assumida des del respecte inicialment fins a arribar a l’empatia. Pos una altra vegada més l’accent en el projecte educatiu del centre, per mor que sense aquest les actuacions aïllades del professorat – per molt bona voluntat que tinguin- poden ser contraproduents. Els jocs de simulació dels quals tractem són per a mí d’un evident to xenòfob, llavors el seu ús només està justificat per una estratègia educativa global que n’ha sabut valorar-ne les conseqüències i ha considerat que reforçaria el “discurs intercultural” que impregna el projecte de centre.Hi ha molts altres jocs de simulació que promouen l’empatia intercultural, utilitzar-ne d’altres que en origen pretenen exactament el contrari només té sentit si hi ha prevista una actuació ben estructurada que capacita a l’alumnat per a la reflexió i el rebuig del missatge que aquests jocs destil·len, i això només és possible des d’un projecte educatiu clar i ben treballat.
